si axò no es lluhiment, fàssinse trepitjar lo peu per un camàlich y potser veuran més llumenetes. Sa boca, que sols los pinyons hi entravan
franchs y balders, era una esquisitat; tan carminosa y fresca, que les
llamineres abelles y les papallones, quan s'adonavan que no era flor, se arraulían d'enveja y ab les aletes caygudes se morían totes decandides pel sentiment...
Era una boca ¡ay Senyor! que feya glatir de desitjos, y haguera, — si no estessim tan adelantats, — fet concebir lo petó. Graciós niuet de
rialles, tenia l'aroma del lliri, la dolcesa de la melmelada, y tan petiteta y bonica, qu'un s'encantava al veure com era possible cabre en lo diminut la grandor de la bellesa.
Aquesta era la mòra que feya patir més qu'una mala volensa al pobre Mamud-Kefem-Assí. A un amor caudalós y ardent com una febrada, li corresponía ella ab una indiferencia y una frescura primaveral; ab uns desdenys de tanta franquesa, que'l moro al escoltarla s'hi cremava com un garbó, perdía l'oremus, y deya uns pecats que feyan feresa de
Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/71
Aquesta pàgina ha estat revisada.
