set de la corbata, fentme de mirall la negror transparent dels teus ulls? No deus plorar ara si tardo; per que en lo temps que no m'has vist, si m'haguesses tingut qu'esperar plorant com me prometías, ¡vàlgam Deu! filla, haurías abocat més aygua qu'una rastellera de catúfols. ¿No deyas que no m'olvidarías may, que m'estimarías sempre? Vés, vés, y que Deu te fassi bona; pòrta la canalla a passeig y cúydat be: hermosèjat! no dexis los polvos d'arròs, y quan me vegis, no abaxis los ulls, que tothom ja ho sab que teníam divuyt anys.
Y tu, la que sempre estavas trista, la que't volías morir enamorada ¡oh la mort dolsa!, mitxríu com ho feyas a vegades en aquell temps ditxós
que, caygudetes tes mans sobre les meves, me retenías per que't contés
més coses, tos ulls blaus y piadosos enlayrats al cel, com si preguessis als angelets, tos germans d'hermosura, que fos eterna l'amor nostra... També'ns perdérem l'un per l'altre a despit de tantes prometenses, y a despit de tants recorts!... Parlèm d'aquell
Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/56
Aquesta pàgina ha estat revisada.
