guentse contenir tornan a saltar y voltar esperant l'hora de comensar.
— Tu, Joanet, — diu un vehí, ficantse a la botiga del fuster: — ¿Còm quedem, y les orgues?
— Ja estan avisades, — contesta'l fuster.
— ¿Quantes ne venen?
— Jo n'he llogat sis.
— ¿Sis? noy, axò semblarà la fira de Verdú. ¿Y'l timbal, que tan mateix lo tindrèm?
— Nó; l'arcalde no ho ha volgut.
— ¡Jo't flich! ¿y per què?
— Vès, noy, pregúntali.
— Psè, quin home... ¿Y què'n té de fer?
— Be, ¿què'm contas a mi? Dígali a n'ell; que vens a romprem les oracions!
— Corrent; està be, home, no te enfadis!...
— Nó home, però ja tinch un cap com un bombo darrera d'aquesta
brivalla que no pot estar quieta. Noys, ¿que no voleu callar?... Veyàm si agarro un fuet y n'estench un? Lo primer que torno a sentir li prench lo trasto y l'avío. Oh, es que com més afanyat me veuen més ve-
Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/42
Aquesta pàgina ha estat revisada.
