Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/38

— Jo, l'altre día. A la cuenta, debían tenir la cita donada; se passejava amunt y avall del carrer y's va aturar devant del seu balcó. Desde la finestra me'l contemplava: es un home ferrenyo, de bona mida.
— ¿Quín día era?
— Dijous ò divendres; no ho tinch ben present.
— ¿Allans a les quatre?
— Sí, un'hora axís debía ser.
— Va errada, filla; no era'l que vostè's pensa. El que vostè vol dir, era un senyor, que semblava militar; va preguntar a ca'l fuster si tenían les claus del pis d'aquí'l costat, qu'està desocupat.
— Ah, vèt aquí... Jo deya: ¿què mira aquest home? Vaja, té rahó. Com lo veya mirar d aquella manera... què vol que li diga? me va fer atmetlla.
— Cà, cà! si'l seu pretendent es un dalt, jovenet, ab patilles rosses.
— ¿Que'l coneix?
— Nó, però una persona que no està gayre lluny d'aquí, m'ha dit que l'altra tarda'ls va veure al Parque.
— ¿Quí deu ser?