Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/37

— Xist, xist, — fan les demés; — càlli, qu'ara puja.
— Bon día tinga, — diuen les vehines apartantse per dexar pas a la viuda.
Aquesta, axecantse'l vel que la cobreix enterament, los hi contesta:
— Bon día; quina calor que fa avuy! nos pot anar.
— Míri, — diu la senyora Pauleta, — ara mateix una servidora n'estava parlant; no's pot resistir.
— Oy, qu'es cert; vamos, estigan bones: me'n vaig a posar a la fresca.
— Vagi, vagi, estíga bona, senyora Marieta, — responen les del rotllo. Y encara no han sentit tancar la porta del pis, ja pregunta una ab veu baxa: — ¿Què'ls hi sembla?
— Dòna, lo que deyam; ab tanta roba com porta a sobre, rès li fa goig; tan esllanguida...
— Si ella es més prima qu'un fus.
— Oy tal! sembla un paraygua plegat; tot li baldeja.
— Al demés, — replica la senyora Pauleta, — veyàm si aviat menjarèm confits.
— Veyàm, veyàm. ¿Y a n'ell que no l'han vist encara?