— Senyora Marieta, dòna, escólti: ¿per què té de fer axò ara? Tingui enteniment, filla; ara ja no'l podrà tornar; dóna, no sigui d'aquesta manera.
— ¡Ay, ay! — fa la viuda per única resposta.
— Senyora Marieta, — diu un'altra vehina; — ¿y donchs, que no vol fer bondat? Míri, poch a poquet. ¡Ay, Senyor! ¡què som en aquest món!... y tanta vanitat y tantes enveges, que els uns nos menjaríam als altres! ¿y tot per què?
— Però jo, — fa la viuda com si's contestés a si matexa, — qu'a cada pas que dono'm sembla quel tinch al costat, y encara no'm giro fins me sembla que l'haig de veure!
— Be, filla, ja se sab; mes, tot passa en aqueix món. Deu la fassa bona.
— Y encara no also'ls ulls, — prossegueix ella sens fer esment dels
consols que li donan , — y veig aqueix retrato, 'm sembla que'm mira y que m'escolta. ¡Ay! ab tu passaré les tristeses.
— Jo crech qu'encara li servirà de més pena.
— Ay, nó, nó; aquí estarà sempre.
Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/28
Aquesta pàgina ha estat revisada.
