hents com una llumenera, y la deturava tots els díes en mitx de la mola del carrer del Paradís. ¿Què voleu que li digués que no fos escullit y dols? Les paraules que de ma boca sortían, més que paraules, parexían cantades d'aucellets. Eran el sentiment de mes idees, més delicades que'l vidre volador... Ay! l'estimava tant, que fins gelós tenía del oreig que bellugava les cintetes de son devantal.
Jo debía preveure que tanta ditxa s'acabaría. Jo debía estar recelós, però ¡ay! ¿quí's recorda de les desgracies quan li riallejan felicitats?... Ma ventura'm tenía ab un cor més axamplat qu'un cubell de fer bugada, y ab el candor de la inexperiencia, 'm creya que tot anava de debò. Quan un día, ay nó, un vespre, me la veig venir apressurada com si la embestissin, y's detura apenes per dirme aquestes paraules fibladores com una llanseta, y que m'estriparen el cor com s'estripa mitja fulla de mocador: — Avuy no
