En aquell instant un desvanexement lo pertorba; baxa l'arquet, sos ulls
se clouen, y cau en los brassos del que tenia més immediat. Jo corro a son lloch, y abans que'l mestre hagués tingut esment de lo que succehía, ja veya'l seu arquet donant les ondulacions del cant que jo tocava abstret, delirant, sentint primer que ningú les melodíes qu'arrancava a mon violí, gosant y plorant ensemps, ell ab ses cordes y jo ab llàgrimes del meu cor.
Després, tothom m'abrassà: jo haguera volgut sustraurem a tan corals enhorabones; no per desagrahiment, sinó per plorar a mes soles y fugir a cercar aquella visió estimada que veya cada día més aprop de Deu.
Y per axò, sempre seré en Xarrapeta; hi hà home que no més lo veig quan abaxo'l cap, que se'm planta al devant y alsant los ulls me diu: «0la, Xarrapeta» ab un tò de franquesa com si tota la vida m'hagués apadrinat. Jo no tinch orgull per
