se per un foco de llum vivíssima. Los meus ulls s'humitejan, voldría plorar, y baxo de tan suprema altesa, y mon instrument plora per mi y sospira y prega a Deu per l'ànima del pare que fugi d'aquest món tan pobre que ni les oracions del seu fill l'acompanyaren. Llavors lo violí parla ab Deu, y trau notes de tendror suavíssima; jo, sacrílech, potser m'oblido de l'ànima per qui toco'l be, y envío ma pregaria, mos cants y mes notes per l'ànima del meu pare.
Aquexes ilusions me procuraren una gloria que caldrà contaria ja que no m'he callat tantes penes. Tocavam un ofici de difunts; quan l'orga y l'orquesta callavan, sentías l'espetech de la pluja: lo vent rebotía l'aygua que queya a doll de les boques de les gàrgoles contra'ls vidres del rosetó, produhint un sentiment de pavor y de fredat inesplicable. Lo mestre desde sa tarima'ns dona la entrada, y tota l'orquesta romp desarrollant una armonía magestuosa y patètica. Lo primer violí té que respondre després ab un cant a solo.
