Los estudis foren llarchs y penoos, lo mestre ja no'm pegava natxades, per que'm penso que'ls dits se li adormían cada volta qu'ho probava. Jo tenía voluntat y aplicació, mes l'instrument era difícil. Molts díes anava a classe ab lo ventre més buyt que'l meu violí ; la debilitat me feya venir basqueig, y llavors les llissons m'eran antipàtiques, y'm parexían tristes ademés de costoses; reposava, y després la por me feya tocar ab dalit per que m'esparverava pensant qu'aquella miseria podria ser lo patrimoni de tota la vida.
Mes, a la llarga, vaig anar aprenent: jo apretava mon violí contra ma galta, com un pare qu'afalaga'l seu fillet, y ell me responía ab armoníes suaus, ab cants tan llastimosos, que se'm passavan les hores estudiant sense donarme enuig ni fatiga.
Cansada al últim de fer lo boig ma crexensa, s'aturà de sobte, com
un calavera desenganyat, y'm vaig anar apariant, engrexantme una mica , y posantme'ls òssos a lloch, que, ab ma magresa, fins hi havía qui li semblava que'n tenía de més. També vaig comensar a guanyar
Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/259
Aquesta pàgina ha estat revisada.
