— Y ben dit.
— Ja veurà; jo, filla, aquí no més hi vinch que per la voluntat; y si un hom després de fer lo que sab, se té de veure aporronada... tan mateix sembla que no es del càs!...
— Oy, qu'escert! — li respon una, — a mi m'haurían de menester; ja veuría com les pentinava sens escarpidor...oy, jo, que, a la bona, tant com vulguen, però a les males, no tinch térmens a la bandera. ¿Y que hi venen a fer aquest parell de conques?
— Jo li diré, — contesta la matexa avansant lo cap y dient ab molt misteri algunes paraules.
— Ah, sí, ja m'ho pensava jo.
— Està clar, — contesta un'altra.
— ¿Y donchs, què's pensava? — afegeix una qu'encara no havía desplegat los llavis.
— Sí, — replica la del tercer pis; — pels interessos, alabat sía Deu! Si allí hont jo clavo la martellada, ¡ay filla! que de poch l'erro... —
Y mentres estavan mormolant de tal manera, s'obra la porta del quarto y una de les cunyades trayent lo cap y posantse'l dit al costat del
nas, els diu: «Fàssen lo favor d'en-
Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/23
Aquesta pàgina ha estat revisada.
