altres, y desseguida s'ajup per ferse un doblech als pantalons.
A l'entrada del devant s'obra'l cancell ab un repich de campanetes, y apareix com un bulto que, ab la fosca, no més se li veu lo devantal blanch.
— Phs! — fa'l bulto.
— Voy; — diu lo de la madrilenya, traspassant lo carrer y ficantse dins de l'entrada.
Lo vent que fins ara havia bufat, de repent pert la respiració, y no se'l sent més.
A dins de l'entrada s'ouen gemechs y sospirs y consols y rialletes: — No plori, senyoret, — diu ella; {a la cuenta es la ninyera de la casa;) — la senyoreta encara l'estima.
— ¡M'estima, y's casa ab un altre! — murmura l'embossat ploriquejant y fent dues veus com un fluviol.
— No plori, senyoret Paquito, oblídila, si es servit, nos despacienti.
— ¿Que's casa m'has dit? — replica ell, serenatse tot ab un plegat y agafant ab forsa la munyeca de la ninyera: — ¿Quan, ahont, en quína
hora? ¿Què fa ella; què diu? respòn, cúyta!
Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/226
Aquesta pàgina ha estat revisada.
