— ¿Y ella, còm se troba? — pregunta una vehina qu'havía estat un rato fòra.
— ¡Còm ha d'estar, santa cristiana! — li diu la del seu costat; — més sossegada; però li dich en bona veritat que no la podíam retornar de cap manera. Una basca darrera l'altra: jo li feya olorar un paper d'estrassa cremat; li he refrescat los polsos ab aygua de Colònia y untures d'oli d'estèrich. La senyora Pauleta, ¡pobra dòna! ab la boca plena d'aygua, cop de ruxarli la cara;... rès: ni un marbre; ¡groga! ¡afinada!... ¡Li dich qu'he tingut un susto!... valga que he pres desseguida aygua del Carme.... Pobra senyora, jo prou li deya: «Tíngui enteniment, ¡quínes coses de fer!...>> Ca! no hi sentía, ¡pobreta! oh, si hagués pogut plorar, tot alló no haguera estat rès.
— ¿Y, donchs, còm ha tornat en sí?
— Jo li diré; com les untures ni'l paper cremat li feyan rès, jo he dit: afluxèmli una mica'l vestit; y, com si haguessem posat oli en un llum, ha obert los ulls, li ha passat aquell panteix, vaja, rès; com si tal cosa...¡Com té aquesta naturalesa tan deli-
Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/20
Aquesta pàgina ha estat revisada.
