Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/192

— Aquells, mà! com descambían ab les fadrines: quina pressa!
— Voleu que us hi diga lo qu'hi sàpiga?
— Sí, si, qu'ho diga'l Sr. Ponet.
— Donchs, allà và: per primer envit, totes sou maques.
— Que nó, oy que nó!
— ¿Veuen com lo Sr. Ponet nos dona la rahó?
— Xist, dexèume dir. La una, per que es rossa y no n'hi hà gayres; l'altra, per que sempre està rogeta; aquella, per que es bufona; aquella altra... víscan les morenetes ayroses! per que ho es, y per que li escau; y totes, totes sou més maques que les pessetes. ¿Es aqueix lo compte?
— Ben dit, Sr. Ponet , — diuen los joves. Y les nenes totes m'amenassan ab lo bano.
— Y ara va la bona, — prosseguexo jo: — escolteu: si tingués vint anys y no fos casat... Ay, enteniment, no'm desamparis! per que me les enduya totes a Morería.
— Jesús Maria Joseph!... Senyora Layeta! ¿que no sent lo que diu lo seu marit?
— Dexèula estar a la mestressa; ja