que'l bisbe's fa vell. Tu, Pacatilla, pòrta'ls dos quartos: ja he llambregat de lluny. Noys, no dormím: lo cap viu. Ja la veig, d'allí dalt, com apunta; tíri, tíri, rossa, que ja'ls paro. Ay! dos més a la xalera: apunta, Barnola; tant se val!... Tómba la gracia, noy. Y quín ruxat!... Còm va cayent la moneda...!»
Y, no està per alabarlo; però no hi hà cap carrer, ni a dintre ni a fóra, que s'hi arrepleguen més quartos.
Be: ara ja'ls hi he esplicat la passada: tant se val, ja qui'hi estem posats, que'ls conti la professó.
Les botigues estan fa dies emblanquinades de nou; tot daltabaix del
carrer, ple de palmatories ab ciris de mitja lliura, y uns flochs de papers retallats, tan primorosos que de lluny fan goig. La Tomasa ja's gronxa allí dalt, y cada pich que volta llansa aquella nota plena, armoniosa, brunzenta, que's sent de cap a cap de ciutat, y que'ls Barcelonins la conexeríam, — més que vagi a dir
