Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/174

Aquesta pàgina ha estat revisada.

més qu'englatir ma venjansa. No sou mort per que respecto vostres anys, y per que veig que sou un moro de per riure.
— ¡Moro de per riure, jo! Gran Profeta, tal injuria no la colo. ¡Ay, xeval! fúix, que si jo mateix no m'aguantés, ja haurías viscut prou.
— No'n faig càs de vos. Si sou un moro de pantomima! l'escarni d'aquest reyalme. Preguntèu, sinó, als cristians qu'us han retratat en una xocolatería.
— ¡Axò més! Oh, espurnes de foch y mistos encesos! Esmóla'l teu alfanch y defensat prompte.
— Està be. —
Y'ls dos moros cercaren dos palets y's posaren a esmolar ses eynes. Zaida, esporuguida, aterrada, li crida al seu moro que'l perdoni; mes, encegats els dos rivals en sa feyna y pensant en la venjansa, eran insensibles a tot lo que'ls rodejava.
— Quan vulgau. Alí.
— Ja estich. —
Y'ls dos moros s'empaytan ab violencia, brandan els corvos acers, que produhexen un xich xach aterrador, descrivint en l'ayre paràboles y se-