— Company, sou molt silvestre: més veu teniu d'ase que de persona. Jo crech que m'haveu reventat l'estadant de l'orella ab vostres brams. ¿A quí crideu?
— A tu't crido.
— Oh, rabia! ¿a mi cridavau moro? ¿Que us penseu que so algun gos? Plorèu de sentiment, qu'us vaig a treure de la terra.
— Càlla, criatura; enfrèna exa llengua, y no aumentis la còlera
que'm rosteix tota la part de dins. Més cert qu'exa llum de sol, qu'has
de morir en les meves mans. Però, espérat; déxa que'm rabegi primer en la ira que m'inunda, qu'ella es tanta que per satisferla haig d'esmicolar ton còs com grava de carretera.
— Està be, Babau; m'ha agradat el vostre parlament. Fèune'l que
volgau del meu còs, però abans... — y Majamet estrenyé les dents ab rabia,
com un sabater quan el nyinyol se li encalla; — us vull espatllar la maquineta de la respiració. Alí-Babau, sou moro y sou gelós, axò us abona;
però, teniu una esclava a qui jo estimo, y cada amenassa vostra no fa
Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/173
Aquesta pàgina ha estat revisada.
