Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/171

—¡Bresca de mel! ¡Sultana meva! quan te sento parlar axís, m'entendrexo tant que sembla que m'hajan perbullit.
—¡Pinyolet pelat! ¡Dolsor de dàtil! no es tan gustós el such del coco com lo piu piu cantarí de tes paraules.
—¡Oh! nó, ¡puresa del lliri! tu m'obsequías. Mes espressions son aspres com pedra tosca, qu'un moro valent y batallador no pot gastar confitures en ses paraules. Però mon cor per tu, filla de les Hurís, es més fluix qu'una esponja y més tou que pa del día; per tu, per tu sola, invenció de l'hermosura!
—¡Naxensa del amor!
—¡Ay!
—¿Què tens, moro meu?
—Rès, tonta, que sospiro.
—¿D'estimació?
—Nó; d'amor únich y firme.
—¿Y sempre seràs axís, sospiraràs sempre?
—Sí, maca, sempre. Dormint, menjant, fins que se m'acabi'l vent.
—¡Qu'ets tendre!
—¡Qu'ets tova!
—Te tiro un petó, ¿vols?