frescos, humits els rojos llavis, y envolta ab elegancia entre les sedes de son moruno trajo...!
Quan més ensimismada estava en ses galanes memories, una remor de llunyes trepitjades torbà'l silenci; la mòra s'axecà ab vivesa, y apartant les negres ones de sos cabells que li acariciavan sa bella cara, exclamà ab passió:
— Majamet, lo moro meu, ¿es ta magestat la que contemplo? no
m'enganyan els meus ulls?
— Sultana de la terra, joya de pedres fines, amoreta del cor meu,
so jo, Majamet, l'esglay de les panteres, lo rival dels lleons, lo moro
de la por, més valent que tothom, y tan prendat de ta hermosura, que,
audàs y coratjós com so, a tu'm rendexo, a tu, qu'ets més dèbil qu'una
convalescencia; a tos peus m'ajach, com s'ajauría un manso cabridet.
— Càlla, càlla, moro valerós; tant d'amor m'embriaga, tanta humilitat me rendeix... ¡no veus, ingrat, que
