la bella primavera; mort lo plansó, som com arbres malaltissos, assecats d'arrels y cremats pel sol.
Tinguerem un noy que fou lo nostre goig y encís; molts cops sa
mare, al afalagarlo, els ulls se li havían omplert de llàgrimes; no sé si s'enternía trobantse massa ditxosa, ò si, al veure al seu fill tan hermós, la feya plorar la temensa de poguer pèrdrel. A mi també'm tenía'l cor
robat.
A casa nostra tot anava al aument; les bones anyades nos omplían els cups de most y les sitges de blat. La salut no'ns mancava, y bons y ale
gres y ab abundor de bens, ¿quí podía esser més felís que nosaltres y de
què podíam sentir enveja? Lo Peret anava crexent; totes les nostres converses, tots els càlculs nostres, a ell se referían; ¡lo fillet! nos dava la felicitat y nosaltres volíam retornarli ben aumentada.
Les llargues vetllades de la tardor les passavam tots els de casa sentats
