Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/126

veig que tot ho portan tenyit y que van per pochs) ¿es muy caro este cuarto piso?» «Deu duros.» «¡Canario!» Elles diuen «canario», y jo dich «penjada»; ja ho sabía que no faríam rès. «¿Será muy grande, eh?» «Ja veurà, grande, grande... si no fossin les parets, si qu'hagueran pogut guanyar terreno.» «<¿Qué dice?» pregunta la vella dirigintse ab veu baxa a sa filla. «Que, nada, una necedad; ese tío tiene cara de pocos amigos. Vamos, mamà.» «¿Y no sería menos?» insisteix la mamà. Espérat, qu'ara t'enjegaré la grossa, penso entre mi. «No, senyora, que's paga per trimestres avansats.» ¿No ho deya jo? encara no senten lo dels tres mesos, s'enretiran baix de l'acera, axecan lo cap per tornar a mirarse'l pis, com si li enviessin espressions, y se'n van sense dirme rès.
Que m'entra un militar molt decidit, com tenen per costum. Jo, en vegentlos, no hi puch fer més; ja sé qu'ells no hi tenen cap culpa, però vèurels ah los galons y les estrelles, veig la meva ruina y les sanchs me bullen. «^Maestro, á àver, tiene V. las llaves de ese cuarto?» «¿De quín