ment sense que ningú m'apuntés, al veure que tothom m'escoltava atent, haguera volgut trobar entre tantes mirades les de l'Angeleta, per que'm feya l'ilusió que li haguera agradat veurem sortir del nivell en que comunment me veya.
¡Que pesat fora pels que'm llegissen, y que dols pera mi, comptar aquelles tristeses de cada día, recompensades sempre per una mirada ò per un gest de benvolensa! ¡y aquelles tardes dels diumenges tan quietes, ab son silenci plè de misteri, passades al balconet ab la sola companya d'un llibre amich, apoyada la cadira en la paret y'l cap a la barana, dexant vagar la fantasía entre tantes quimeres que venían per fixarse dubtosament en idea, ò s'esborravan abans de coordinarse per dibuxarsen d'altres y altres sens poder afalagarne una, ò millor amanyagantles totes, per que, abundantes y variades com eran, les engendrava la passió y ella sola les embellía! ¡Y en eix dols
