furantme pe 'l cafè y sala de jòch, no vaig parar fins á trobar al mocat traydor, que s' estava, 'l pobre home, fastiguejat y aburrit en un recó de la sala del billar, tristament il·luminada per la sola llum verdosa que reflectava l' ampla mesa. Aplegada tota la vida al entorn del jòch, aquell recó fosch, desde hont los jugadors se veyan d' esquena y en silueta negra y fantástica, convidava á somniar, á fer soportable l' aburriment. Quan hi vaig veure al comediant mitj ajassat, mon cor sentí 'l goig d' un vencedor crudel: era una víctima meva, ferida, retuda del tot. Y en comptes d' inspirarme compassió, se apoderaren de mí desitjs d' ensanyament, d' allargar la broma ab tota l' impertinencia entremaliada d' un xicot á qui han dat alas. Mon desitj era divertirme, y com me semblava que la broma 'm feya home y que sobre aquell pobre pacient ja hi tenía dret, no vaig pensarmhi mica:
—Deu lo guart. ¿Què fa per aquí tan sol? ¿que no balla?—.
Com pe 'l teatre sempre tafanejava entre bastidors, lo comediant me coneixía prou, pera que jo pogués atrevirme á escomètrel aixís, sens por d' esser mal rebut.
—Aquí m' estich—feu per això, ab bastanta sequedat, lo còmich.
—Y donchs, ¿què no li agradan las máscaras?
—Psè, ¡son tan sosas!
—Donchs m' havía semblat vèurel molt entretingut ab una monjeta.—
Lo comediant s' incorporá y obrí l' ull ja ab més
