Llavors, nosaltres quatre comensárem á fer cop. Un aixám d' hòmens vingué á brunzir per allí al davant, y mos oncles caygueren al llas, gracias no tan sols á la destresa de mas tías, sinó á la meva prudencia, perque si jo desclòch la boca, surt lo gall y, adeu, tot está perdut.
D' entre aquell aixám, un benaventurat foraster, un còmich que feya admirablement los papers de traydor, essent, com veurèu, més ignocent qu' un ángel, las doná ab los meus ulls.
—Mascareta, tu no dius rès, estés molt callada...—
Ab mímica eloqüent, li vaig dir qu' era muda.
¿Mes què vaig haver fet? Trobí qu' això era una gran broma y ja 'm semblá bonica la sala, la gent, l' animació, ja tot me pareixía un cel. Y vinga respondre ab signes expressius é las galanterías de aquell pobre manso, vinga animarme jo meteix y á tirar fòch pe 'ls ulls.
La meva mare gosava més que jo, y es tot lo que 's pot dir. Com qu' estávam de costat y imolt apropet, jo sentía trontollarli la reprimida rialla en lo cos, y això acabava d' animarme.
Per fí l' orquesta tocá un schotisch, las mevas tías eixiren de brasset de dos balladors, y jo prenguí 'l del comediant, que me l' ofería ab insistencia. Lo pobre home potser feya bé 'ls traydors á copia de paciencia, perque ¡mirèu que n' havía de tenir qui aguantava tant de temps l' insípida broma del meu mutisme! Però rès, l' home, tot estufat de dur á brasset una poncelleta com jo, que sostenía la mirada ab un desvergonyiment inaudit.
