poder bufar ò estirar los brassos que vosaltres teníaul Sota aquella careta de satí gròch, de fesomías ertas com la mort mateixa, sota aquellas tocas conventuals, hi passejava jo un' ánima de xicot entramaliat que poch estava pera servir de comparsa, y un cor qu' á dos dits encenía un misto. Aquell manto llarch, aquella toca, aquella careta 'm feyan bullir la sanch, me l' aglopavan á la pell y, com no suhava, tenía tota la xardor, tota la frisansa y mal estar que dona una granellada quan vol sortir. ¡La careta era la que suhava, pera més befa meval Son fòlro de cera ò de midó, jo no sé de què, saltava á micas y se m' encastava per la cara com trossets de closca d' ou, que pera més crucificarme, si 'm punxavan, no sabían obrirme un tallet per hont s' esbravés la sanch. Los ulls m' escohían y 'l pámpol de la careta se m' enganxava als llabis en comptes de ventármels pera refrescarlos.
Però com l' esperit es egoista y rancuniós y en tant que pot supedita y menysprea á la materia, tot allò eran flors y violas, comparat ab lo que 'm feya patir un' altra cosa. ¡Lo no poder parlar! ¡Jo, tan xarrayre, tan bullanguer, tindre d' escoltar tot aquell aldarull, mut y trist com un enza, perquè mudava, perque no podía estrafer la veu sense soltar un gall més digne de pietat que d' una rialla! ¡Oh 'l ridícul, lo ridícul! ¡Còm te coneixen los tirans prohibint la caricatura!
Per sòrt se 'n ané del ball una comparsa nombrosa, qu' aclarí bastant la sala y 'ns permeté seure quan ja, é tots aquells torments, podía afegirhi lo que comensavan á darme 'ls peus.
