més petita de mas tías;—¡si sembla molt més alt!—Y tal, ¡què primeta, què ben entalladeta!—deya l' altra.
Y jo m' esvanía tot, devant l' expressió complascent de tots aquells ulls.
Donchs bé, ja hi som. Una sala llargueruda, baixa de sostre, plena de espermas que regalan, plena de disfressas que cridan, que xarran com oriols ab veu de cotorra, algun gat vell acorralat per un rotllo d' urgandas que més l' aturdeixen á cops de cascabells qu' á fibladas d' enginy ò ab las historias desvergonyidas que, de tant en tant, li insinúan, algun jovenet aborrit perque ningú li inventa las que no té, algun altre que ja no sab còm estrènyer més contra las costellas lo bras de la xicota, ni còm girar més en blanch los ulls, allí hont tot es roig ò vert ò negre. Las mares, arrengleradas en divans, plorant la perduda jovenesa, que, ni joyas, ni flòchs llampants, logran tornalshi, ò amagant ab la grassona má enguantada algun badall desvergonyit è insistent, los músichs rasca que rasca, bufa que bufa, xucla que xuclarás per obtindre uns acorts més discordants que llur feyna y 'l estat de llur esperit, que pensa constantment: ¿quan s' acabará?
¡Ah, bons músichs! ¡Jo també ho pensava! ¡Si haguéssiu sabut còm me divertía jo entre aquell garbuix de boigs que m' empenyían, me prempsavan, me trepitjavan, m' ofegavan, sens ni 'l consol de
