ball, tothom s' hauría preguntat qui m' hi acompanyava, los meus oncles los primers. Y rès, ananthi disfressat, no coneixentme, jo acompanyava als altres. Veritat es que veninthi, com hi venía, la meva mare, no sé per què no fershi acompanyar fins la porta per un criat y prou, però ¿què s'hi fará? La costum, lo dir de la gent...
Una dòna disposada á divertirse es un diantre.
A las nou acabaren mas tías d' arreglarse las sevas disfressas, sopárem, y á dos quarts d' onze ja m' hauríau vist á mí, empaperinat dins d' enaguas y faldillas, enquadrada la cara per una toca blanca, coberts capy espatllas ab un gran manto negre, vestit de monja.
Ab un no rès ho tingueren pensat y fet.
Tot aquell embolcall del cap me dava una calor á las orellas inaguantable, acostumat al gambejar d' home, m' entrebancava ab las faldillas, però no hi havía remey, ino vols venir al ballè Donchs, aguánta.
Y rès, ja resolt, vaig aguantar, Per altra banda, jo també tenía ganas d' anarhi. Era'l primer ball pera mí, y aquest primer ball havía d' oferirme tots los encisos d' una festa desconeguda. Després qu' allò d' acompanyar á tres senyoras, lo menos me feya créixer quatre dits y 'm posava quinze anys á sobre. ¡Oh, y las alabansas que 'm sentía! ¡Quína monjeta més mona!—feya la meva mare.—Ningú 'l coneixerá,—exclamava la
