tra, evidentment cullidas,—vès, vès á fer volar l' estel.—
«¡A fer volar l' estel quan no ho voleu may per por de que caygui dalt á baix de casa,» pensí jo. «¡Hola! alguna 'n duhen de cap, lo qu es aquest ou sí que no me 'l bèch.»
Y ab las mevas manyetas é impertinencias, no vaig parar fins á descobrirlashi 'l propòsit.
—¿Bé y què? ¡Quina gran cosa! ¿Això no 'm volíau confiar? ¿Vos penseu que soch tan nen, tan xarrayre?
—¡Oh!—saltá la més enfadada d' ellas, — es que si t' ho hem dit, es perque, ja ho veus, no podrèm anarhi.
—¿Per què?
—Per falta de company.
—Deixèume venir á mí. Vos hi acompanyaré jo.—
Mas tías se miraren fit Íit.
—¡Potser sí!—exclamaren á dúo.
Y llensant la feyna á terra, correren á trobar á la meva mare, á la meva ávia y tot quedá arreglat.
De resultas d' això, m' hauríau vist, á las dèu de aquell vespre, dins del tocador á que 'm refería, tot voltat de dònas, d' enáguas per terra, rodons com turbans de gegants, de vestits y mantos y flòchs y caretas, y què sé jo quinas endròminas penjadas per las cadiras. Era que, per' admetre la meva proposició, fou necessari... vestirme de dòna. D' altra manera tothom hauría dat en la veritat que, per estranya trasposició de termes, ara convertían en ficció totas mas parentas. Vull dir, qu' al vèurem al
