hont nadan los peixos, sens qu' aquestos vos embullin la malla ab llurs cuetadas trenta cops al día, no 'n vol poca de llestesa! Després, que no ananthi ab los germans, volent servar lo més rigorós secret, ¿de quín home s' acompanyarían? ¡That is question! Sense la resolució d' aquest probiema, la meva ávia no volía dar lo permís. Y l' home, si no era de la familia, havía de esser tot un senyor tocat y posat, es ú dir, un cap de casa que no podría callarho á la casa de qui era cap. ¡Si 'n costá d' angúnias lo ditxós problema!... Més que 'l cusir d' amagatòtis y dissimular, tantost la rialleta de goig anticipat, tantost la nosa que 'ls hi feyan los confiats germans, sense estar més presents que d' ordinari.
Lo temps corría, volava, l' imaginació arrebolava lo desitj de colors brillants, y ni las disfressas estavan fetas, ni 'l pensament de tres personas havía trobat encara desllorigador al nus. Sòrt tingueren de mí.
Com que jo era un xavalet de quinze anys, y semblava estar llavors més encaparrat en fer estels y pedreta y fil qu' en ficarme en cosas d' altri, las mevas tías no corréren á amagar uns flòchs inmensos de cintas més viroladas qu' una posta de sol, quan vaig entrar á la saleta pera demanar estisoras ab que retallar unas barballeras. Aquella colorayna 'm ferí 'ls ulls.
—¿Qu' os voleu disfressar?
«Bona l' hem feta,» 's dirían interiorment, per lo que las hi vaig llegir á la cara.
—¡Nó, home, nó!—s' embarbussaren una y al-
