¿Heu vist un vestidor de comedianta: lo mirall resplandint forta claror damunt d' una tovallola sombrejada de mangre, de ros, de negre, vestits de coloraynas penjant de las cadiras, barrejats en estranya confusió, pintas, armas, perrucas, guants, allí un estoig de joyas falsas, en aquell recó un parell de botinas que lluhen com dos ulls? Donchs heus aquí lo que semblava 'l tocador de mas tías la nit del tants de febrer de 1858.
Era Carnestoltes, volían anar al ball. ¡Finalment, al cap de mitj' hora, hi serían!
Davant d' aquest «finalment», ¡si n' hi há de cosas! de conversas, de secrets, de prechs é la mamó, de compras y cusits furtius, de corregudas y tancament de calaixos á arreboladas, de rialletas y angúnias y espionatge pe 'l forat de la clau! ¿Y tot per què? Perque mas tías no anavan al ball á ballar, hi anavan á sorpendre, á esbroncar á llurs germans. ¡Y fer lo filat dins de l' aygua mateixa per
