á las senyoras á la capella y portava 'l trissagi. Encara 'm sembla que li sento dir:
—¡Zanto Dios, zanto fuelte, zanto immoltal!—
Y després aquells versos:
—En la aulora te alabamoz —y tambien al medio día—zuspirando por gozar—en el cielo de lu vizta.—
En fí, que 'l tal Maginet á qui jo no podía veure, encara resultava esser un estoig, segons las dònas deyan al sentirse recriminadas dels hòmens per las simpatías ab que 'l distingían.
És veritat que si s' allargava la discusió y 's retreya allò de que no servía pera vetllar un malalt, ni dar un consell ò que 'l tifus y 'ls perills més insignificants l' allunyavan dels amichs, havían de regonèixer interiorment qu' era un egoistot.
—¿Mes, què s' hi ferá? ¿Quí no té defectes? Si no servía en los dòls, servía en las alegrías. Com feble, poruch, esglayadís, era digne de la major caritat, que prou pena tenía 'l pobret,—deyan en alta veu sas defensoras.
Y cada cop que 's parlava en sèrio de D. Maginet, sentía que las dÒnas comensavan dihent qu' era un estoig, convenían una estona en qu' era un beneyt, tornavan ab qu' era un estoig y, un cop acorraladas, acabavan per declarar, qu' en fí, no valía la pena de parlarne ab calor.
Davant d' una lògica tan ferma y contundent, los senyors callavan, y jo, encar que criatura, no sabía compadir al tal Maginet. Sa figura rodanxona me causava una repugnancia molt semblant á la d' un alborto qu' havía vist dins d' un pòt d' esperit de ví,
