—Díguins, diguins, Maginet,—lo pobrissó may perdé 'l diminutiu, —vostè que vé de Barcelona: ¿còm se portarán aquest hivern los sombreros?—
Y 'l bon Maginet, las hi explicava per pessas menudas la moda vinent, las enterava del preu de las carcassas, del vellut, de las plomas y flors, de las modistas més á comodo, de las més caras, de tot lo que volían.
Si 's tractava de dar una reunió ò d' organisar una ball, ell era 'l confident de la mestressa de casa, li aconsellava que deixés anar los cortinatges ò que 'ls fes descansar en los poms, segons la moda, dava son parer respecte la lluminaría de la sala, s' entenía ab lo director d' orquesta, feya la llista d' invitacions y, si convenía, fins ne portava á las familias que solían ferse pregar.
Si 's matava porch, l' únich sér no femení qu' haurían vist instalat entre la doble renglera de senyoras y criadas, trinxant, al entorn de la embafosa y llarga taula, era 'l bon Maginet. Ab son devantal blanch penjat al coll á guisa de pitet, sos mangots y la mitja-lluna als dits, picava 'ls magres per las llonganissas, quan no corría per allí ab la payelleta de fer tastet, donant petitas forquilladas á tastar á sas amigas y fent elogis del bon pols de la mocadera.
Sabía fer confituras, néulas y panellets, coneixía tots los jòchs de prendas haguts y per haver, era la nata pera fer l' arròs ab pollastre y preparar fontadas. Si 'l sorprenía á casa una tempestat, seguía
