Jo no sé quins ressòrts secrets hi há en lo cor humá qu' encara no ben format, s' extremeix ja ab tota l'agror de la repugnancia devant dels abortos de la naturalesa.
¿Què tindría jo? ¿uns dèu anys? Donchs ja aborría á D. Maginet, tant com l'home més sèrio de la nostra tertulía. En vejentlo muntar l'escala, ja 'm posava nerviós, ja 'm venían ganas de ferli alguna entremaliadura, com las de respallarli'l barret al revés, encastarli pèga de sabater á la badana, ficarli fum d' estampa á la butxaca del jáique, sinó d' altras més crespas que, com qui no vol, algun cop me li permetía. Incapás com jo era de clavar una agulla á la papallona que més desitjava conservar, al veure á don Maginet brollavan en mon cervell veritables crudeltats, com si portés en mí la tristíssima missió de venjar é la naturalesa ofesa. Pobre d' ell si hagues tingut jo llavors la forsa dels grans, sense la freda rahó qu á ells los dava medi de convertir en menyspreu l' aversió instintiva! Perque, ja ho he indicat
