—¿Vosté en Domingo... mon primer parroquiá?
Dos cops de cap, plens d' alegría, respongueren, y abdos hòmens s' abrassaren ab veritable emoció.
Mr. Terrhy 's quedá embadocat, mitja paraula en l' ayre, y 'ls dependents sense acció per abandonar la cansada posa de cariátides.
—¡Còm mudan los temps! ¡Còm se trastocan las cosas! Vosté Dominguetti... jo Laurent: vostè italiá, jo francès.
— No ho fassi aixís, en aquesta terra...
—¡Y tal, y tal, Sr. Domingo! Fins en los articles de luxo hem de ferho: ¿veu tot això que li ponderava tant mon company per inglès? es de Tarrassa.
—Alors ¿c' est un de vos amis?—exclamá monsieur Terrhy, que dalía ja per ficarhi cullarada.
—¿Quí 'l senyor? Es la primera pedra d' aquest establiment. Sens ell, quan vos vareu venir sense un quarto. jo encara no n' hauría tingut cap... Al senyor se 'l vesteix de franch.
—Mais ouí, ouí,— exclamá 'l francés, ja tan alegre coò l' altre,—Je vais vous faire un habit charmant.
· · · · · · · · · · · · · · ·
· · · · · · · · · · · · · · ·
Y vès, si fou inútil la resistencia d' en Domingo, que l' endemá, fins tingué de dinar á casa en Llorensó, presidida la taula per la Roseta, ja convertida en senyora de mitja edat, molt estirada, molt ben vestida, al mitj de dos estudiantets, ja fills seus, rossos y tivadets com dos prímceps. Durant lo dinar, sentiren rejovenirse 'ls grans, tot contant en Llorensó las angúnias d' aquell día del Carrer Nou, l' episodi
