nas de porteta hi enjegaren la quitxalla pera esbrinarho.
Y aquell día 's vegé la planxadora espiada á certas horas per uns capets rossos que se li encastavan als vidres baixos de las ventallas, devorantla ab ulls de curiositat. L' alé d' aquells espietas entelava 'l vidre ben prompte. La planxadora, qu' havía fet la distreta planxant d' esquena, esperava aquell moment. Quan no veya sino las rosadas taquetas dels nassos aixafats, s' atansava á pleret, dava un copet d' ungla al bell mitj de cada taca y, allavoras, desde 'l segon vidre, contemplava rihent l' escampada de las criaturas, qu' emprés lo vol anavan á ajocarse á la falda de llurs mares. Per uns era alta, per altres petita, blanca, morena, vella, jove, grassa, prima; cada hu l' havía vista á sa manera, y no se 'n podía treure l' aygua clara.
Llavors, las vehinas més impacients comensaren á fer tatos ellas mateixas devant de las ventallas, ab qualsevol excusa; la sabatera del costat fins li escombra y rega l' acera, ans que sortis la criadeta á ferho.
La ventalla s' obrí y la oficiosa vehina conegué a l' Agneta. Era, encar que prima, una bona mossa, ben plantada y de cos garbos. Moreno y agraciat tenía 'l rostre, negre 'l cabell, las mans més cuydadas que las donas de son estament, y en son vestir endressat y ayrós y en sa natural tiessura y en cert ayre del mirar resplandía un no sé qué d' ingénita serietat qu' atreya y parava tot d' una als esperits lleugers.
