prenía la pell, li exitaren alhora 'ls sentits y la tendresa fins á tal punt, que nos' atreví á posar l' altra arracada. Sa estimada la cullí, se la col·locá, y, ab lo pit alenós, torná á empendre enrogida 'l treball.
Acabada un altra tira, la Roseta exclamá, ab lo to de qui ha trobat lo que cercava:
—Ah, ¿sabs lo que faría en ton lloch? Aniría á trobar á aquell adroguer amich teu, que sempre 't fa tants oferiments, home!
—¿En Ramon del carrer Nou?—¡Tens rahó!... Ja 'n hem eixit... Si que me 'ls deixará, sí; be m' ho té dit prou, que sempre que vulga...
Y ja animat per la esperansa, lo sastre s' aixecá deixant á la Roseta, asseguda entre mitj d' estufadas tallas de roba blanca que, per l' enamorat, posavan á la noya com sentada en trono de núvols.
En Ramon del Carrer Nou estava dinant. La criada anunciá al sastre, qui quedá esperantse á la botiga. L' adroguer volía baixarhi; mes, casat de frèsch ab una dona excessivament gelosa y desconfiada, tingué d' accedir als prechs d' aquesta, y demaná al amich que pujés al menjador.
La sorpresa que sentí 'l bon sastre al veure á son amich enmullerat, en aquestas circunstancias, fou bastant desagradable. Devant de la dona no li demano, pensá. Y procurant dissimular lo possible la nova contrarietat que la sòrt li oposava, feu propo-
