Fará uns cinch anys, que 'ls vehins del carrer de la Canuda vegeren obrir la botiga de planxadora de l' Agneta.
A fora, unas senzillas ventallas color de cendra y vidres molt nets, penjant damunt d' ellas, com bacinas de barber, aquella mostra ovalada de fusta que té pintats, ab mala perspectiva, una planxa y ferros d' acanalar, no tenfa la botiga res pera cridar la atenció. La gent que prenía l' acera hi pasava de llarch, sens adonarse de semblant obrador, com lo vent no fes grinyolar la mostra sobre 'ls caps. Y en semblants ocasions, encara 'n fugía per por d' algun tostorro. Ni 'l vehinat dels pisos hauría sabut l' existencia de la planxadora, si aquesta nos' hagués dat bona manya á fer passar anuncis pe 'l sereno. Los únichs vehins que 's fixaren en la nova botiga foren las botigueras del entorn.
—¿Quí dèu esser? ¿Quí será?—Totas aquellas do-
