mancan; però;com vols que ho fassi? Tot just are s' obra la temporada d' estiu; al basar no 'ns entenèm de feyna... Veus, això meteix que duch al bras, es una partida d' armillas qu' he tingut de tallar á casa, ahir á la nit, perque á l' hora de plegar no vaig poder acabar la tasca: vull dir que no tinch un minut pera mí, ni tampoch prou diners pera caminar sol.
—Home, aixís no n' eixirém may: qui no posa no treu. Cal tindre empresa y pit sempre. Mira, 'l meu amo, desembarcava carbó á la riba del port de la Habana, y are ja veus si 'n té de moneda, que n' hi ha pe 'l pare y per la mare... Lo mal es que jo tinch massa familia pera fer francesillas... que si fos sol com tu...
—Bé, sí: tu parlas com un llibre; però 'l cas es que tant se val, no tinch temps ni diners pera compromètrem: quedaría malament y es un mal comensar... Veurás ¿Se portarán la roba? Si ells se la portan y no van depressa, los hi faré á estonas perdudas. Es tot lo que 't puch dir, y creu que'm dol.
—Ca, sant cristiá, ca; això no. ¿Veus que son estudiants? Ben segur que ls diners no ls tocarán fins que tingan los vestits. Però ey, llavoras sí. La despesera 'n respon: diu que son bons minyons. Oh, això es lo primer que vaig preguntar á la de casa. Es que corren uns alets en aquesta trepa de señuritus que segueixen estudis, que, si 't giran l'esquena, ja 'ls hi has vist prou la sombra y t' han fos tota la plata dins d' una tronera de billart... Però, vaja, això no va al cas: aquells son bons noys. Se volen
