retingut s' exala per tots cantons ab tos trencadas. En la bandada de senyoras, tot foren xiu-xius. Devant meu, dos senyors, ja calvos, se saludaren, y arronsant las espatllas, l' un esclamá:
—¡Què hi farèm!... si l' Enrich no m' hi vegés...
—Es clar... y cregui que á mí també 'm venía ben malament... Avuy firmem aquella escriptura, ¿sab?—
Un altre de derrera, ab veu enfadada:
—No sé perquè, ara, l' han donada en fer los funerals ab musica; no s' acaba may...
—¡Oh, y avuy!—responía son interlocutor;—solament pera oferir passarém un hora: ¿no veu quin gentíu?—
Aixís continuaren uns y altres; però 'm destorbaren de sentir los dos joves del meu costat, que segufan atentament la orquesta y 'l cant plá, pera riures, ara de las desafinacions y mansuetuts d' una, ara del desguitarrament del altre.
Y jo, que havía estimat á la difunta, m' escruixía, pensant què significava, donchs, tota aquella concurrencia, de què servía tot aquell art tan felisment conseguit, si, llevat de la afligida familia, cap dels concurrents se recordava de la morta ni pregava per ella.
Al eixir, vejentme molt capficat, un amich meu, á qui tinguí la flaquesa de comunicar mos planys, va respondrem tot sorprès:
—¿Donchs, què volías? Per quí 't pensas que hi anem als funerals? Pe 'ls vius, home, pe 'ls que 's quedan.—
