Tras, tras, tras... Passada la roureda vé 'l camí d' Abaix encaixonat per marjadas demunt de las quals guaytan arbres de clos.
Tot-d'-una 'l cavaller se sobta. Un bulto negre s' ha després del marje, cabriteja un xich y arreu corre llisquent camí avall. Quan tomba 'l cap, sos ulls brillan com llumenetas; es lo gat.
—Apa, Menut, que hi som aprop.—
Glup... glup... glup...
—Y tal s' hi som propet: mira 'l Lleó com s' esplica.—
Lo cavall passa al trot, s' espolsa la cua y las crins, brasseja tot fatxendós, esbufega, estornuda, renilla y arriba tant frissós al reixat com lo cavaller. Lo reixat obra pas franch ab rebombori. Esclata un coro de veus estimadas; grans y petits enrondan al cavaller apenas ha posat lo peu á terra; lo Lleó trenca 'l rotllo, brinca desaforat llepant la cara y las mans del amo, mentres lo gat se li refrega per las camas, anguilejant y miolant tímidament, y la quitxalleta enrahimada en brassos del pare, esclata en riallas y petons. La rialla esponja la fesomía de la muller, alegra totas las caras del servey.
Y quan, á la llum de la linterna que porta 'l majordom brandant, emboca l' escala la familia, lo cavall, ja desencellat, s' escapa del mosso; brinca com un molto y entra renillant á dins l' estable.
—Ah,—diu l' amo un cop á dalt;—ja som á casa! Benehida llum: tu eras l' ull benvolgut de la familia... Tanquèu los finestrons: un cop tots dintre la llar, ja aquest llum no diu rè als de fòra.