Aquella veu venía de la cuyna. Las camas se li segaren, un pressentiment vago, però horrible, li lligá 'l cor. Instintivament entregá 'l nen á la criadeta y entrá á la cuyna, una pessa petita, baixa de sostre, ocupada pe 'ls fogons del ofici y de la casa, l' ayguera, l' escorredora, prestatjes y la taula del servey, de modo que duas personas no podían remenarshi. Per una reixa que dava al cel-obert hi entrava una claror cendrosa.
Sota aquella reixa, mitj desmayat en una cadira, estava son marit, un bras cavalcant en l' obertura de la brusa, l' altre penjant de cayrell, com son cap. No 's movía, no deya res. L' Agneta, enlluhernada per la clapa de llum de la finestra, sols lo veya a contraclaror, com un bulto esboyrat. Lo silenci la alarmá, y, oblidant tots sos determinis, s' hi acosta, veu que té tancats los ulls, groga la cara, ja no repara en tocarlo: una suhor freda banyava sos polsos.
—¡Llorens, Llorens! ¿qué has fet?—
Ell badá 'ls ulls y, signant ab lo cap l' ayguera, ab ayre desmayat, mormolá:
—No 't pegaré més: no 'm deixis.—
Per un miracle de Deu, l' Agneta no caygué á terra sense sentits. Sobre 'l marbre de l' ayguera 's dessangrava una má sola, separada del cos; una petita destral al costat, salpicada de sanch, encara fumava. ¡Era la expiació d' un selvatje, la má de la bofetada!
