Est cop fou ell qui 's redressá. Y soltant á l' Agneta, barrantli'l pas per hont anava á escorres, cridá ab veu formidable.
—Digas: ¿per culpa de quí no he dormit jo á casa?
—Perdónam, Llorens, perdónam...
—Respon á lo que 't pregunto; ho vull sentir, dòna hipòcrita, falsa, traydora, miserable, que te ajups per la por... ¿Per culpa de quí?
—¿Ho vols, donchs? ¡Per culpa teva!—
La fornida má del carnicer caygué estrepitosament contra 'l mullat rostre de sa esposa. Aquesta quedá aixordada, tambalejá sobre sos peus, se tapa ab las duas mans la cara, cercá á palpentas una cadira y, rompent ab estrident plor, exclamá:
—¡Y jo, que 't perdonava...! ¡Com t' han trasmudat, Llorens...!
—No ets tu qui ha de judicarme, no ets tu qui m' ha de fer la lley. L' amo d' aquí so jo... Consti, so jo... Si has dut las calsas un día, no las portarás may més.—
Y dit això, en Llorens semblá haverse tret tot lo pes qu' oprimía son pit, puig prenent un to gayre bé amistós, pronunció un «prou» que era dir: «no 'n resem més, ja 't perdono, tot esta passat.»
Com bon tossut, en sos enfados no anava més enlla. Pera arribar á son fi no perdonava res, no respectava lleys, no 'l detenía res més que la vergonya ò l' escándol públich; mes un cop aquell fi assolit, s' entregava á la joya, desarmat, sense recels, més aviat penedit que rencorós, més dispost á inculparse
