era 'l pare de son fill, ¿y si ella mancava? ¿Si ella moría ans d' haver reformat en Llorens sa conducta,;quin perl! pera Il' angelet de Deu! Aquesta idea l' exalté més contra sí mateixa. ¿Com havía estat tan cega fins llavors? ¡Perdó, perdó, fill meu; jo sufriré, jo callaré, jo convertiré al teu pare; no seras orfe d' un ni d' altre sinó per voluntat de Deu! Y afadigada de lluyta y de dolor, se condormí, esperant l' hora de comensar sa obra.
Eran las cinch quan salta del llit. Lo día ja clarejava. A sa claror, se renta y s' assegué davant del mirall pera pentinarse. L' idea de perdó no l' abandonava; en Llorens se presentaría y havía de trobarla transformada, exemplar; lo contrast de sa conducta l' avergonyiría y, com no era dolent, se convertiría ben prompte.
Se mirá al espill y vegé sos ulls enribetats de bermell de tant plorar. Se troba lletja, despullada de seduccions, y 's proposá recobrarlas; era dòna. Lo primer, fer cor fort, asserenarse; la voluntat obehí, y s' asserená. Després, refrescarse la cara, esborrar, costi 'l que costi, l' emprenta d' aquella nit d' insomni y de dolor que tant la desfigurava. Per primera volta á la vida, s' arruixá l' aygua ab la de Colonía, s' omplí la cara de polvos d' arròs, aprofitant los que li servían pe'l nen. Però son plet fou al pentinarse; proba fins á tres pentinats y encara no
