en Llorens y estava resolta á no obrirlo. ¿No havía decidit rompre pera sempre? ¿Donchs com admétrel quan ni temps havía tingut de penedirse sériament, quan potser acabava de deixarla á n' ella? Aquella aparició repentina venía á agravar l' ofensa, significava un descaro inaudit.
—¡Pompompom!—feu altre cop lo trucador.
L' Agneta tremolá, com sorpresa per una descarga traydora. ¿Es á dir, qu' estava resolt á tot, fins al escándol? ¡Com s' havía tornat aquell home, Deu meu! Y davant de la por á l' escándol, qu' era lo que més l' estamordía, l' Agneta salta del llit, se abrigé de qualsevol modo á la celistia que deixava entrar un finestró mitj badat y eixí al petit balcó de son entressol.
Esperantla y tot, la presencia d' en Llorens sota 'l balcó li glassá la paraula á la boca. Lo carrer estava solitari. Apagats un fanal per altre, los interlocutors no pogueren regonèixers sinó per silueta. Aquella fosca y soledat reanimaren á la muller.
—Obra,—feu son marit.
—Es inútil qu' ho demanis.
—Hi tinch dret, òbra.
—No es hora ni lloch de disputarho. Llorens, si no per mi, pe 'l bon nom de la casa hont hi ha ton fill, no moguis escándol. Estich resolta: no entrarás.
—Agneta, vinch penedit.
—Molt sería...
—Agneta...!
—Estich resolta.
—Te dich que hi tinch dret.
