també á cau d' orella, de no tornar més á la casa, mentres en Llorens entrava y sortía trayent las ventallas.
L' Agneta dona l' orde ab una prudencia que no li valgué; puix quan totas las treballadoras havían eixit, se li presesenta en Llorens trayent foch pe 'ls ulls, amenassantla d' anársen ell y tot si no la tornava á admetre.
La gelosía de l' Agneta, covada feya ja temps, esclatá:
—¡Ah! ¿ho has vist, ho has entés? Donchs espiavas, donchs ho temías, donchs no m' han enganyat... ¿Còm vols que la torní á pendre?... Si creus que val més ella que jo, la porta es oberta, ja la pots seguir.—
Caygué en una cadira, y entre llágrimas y singlots afegí encara:
—¡Còm has mudat, Llorens!... ¡La infame, la desvergonyida!... Vés, vés en nom de Deu: un traydor y una perduda, no faréu mala parella...
—Tórnala á pèndre y tot s' haura acabat,—mormolá encare 'l marit, sens trobar paraulas pera respondre á las qu' acabavan de xiular sobre son rostre com fuhetadas. Avergonyit pera confessar que de sa part tot allo era una farsa, volía quan menos que no 'n rebés la noya.
La planxadora 's redressá sentint ferida sa dignitat d' esposa, y de peu dret, blanca com una cera, tremolantli ls muscles de la cara, signantli la porta ab actitut imponent y veu amenassadora, esclata:
—Vés... vés en nom de Deu... qu' Ell t' illumini.
