Si algú no vol perdre passos, pera veure á n' en Joseph, té dos medis: buscarlo pe'l café Nou d' una á tres de matinada, ò anarlo á despertar, d' onze á una del mitjdía, á la despesa.
Aquest darrer era 'l medi qu' aprofitava jo abans de mon llarch viatje. L' altre día, pòch després de haver arribat, me n' hi vaig anar á las onze. ¡Es tan simpátich, pobre Joseph, tan bon xicot, tan trempat! Pujant l' escala 'm recava d' anar á trencarli 'l sòn; però, per altra banda, lo cor me saltava no més pensant la sorpresa que li causaría 'l vèurem allí. ¡Ah, quín tip de garlar! Després de tres anys d' ausencia, dos bons amichs, ¡si 'n tenen de cosas per dirse!
Vaig arribar al pis. La porta era oberta. Una minyona escabellada, un escarrás de despesa, me acompanyá fins á l' alcova, arrossegant la xancleta. Ab los finestrons closos encara, lo dormitori estava fosch, plè d' un tuf tebi y agre.
¡Dimoni de xicot, quín bohemi! ¡A trenta cinch anys, viure encara com un estudiant, en sa celda
