la Carolina, afanyosa d' acabar ab tants discursos y de fugir d' aquella atmòsfera.
—Míris—prosseguí impertèrrit, adressant lo còs y pipant una punta que se li perdía per las unglas.—A nosaltres nos agrada tot molt clar...
Menos l' atmòsfera—pensá la Carolina.
—Molt clar. Are, per casualitat, la Caterina 's troba aquí.
—¡Ah! ¿es aquí casa?—exclamá la Sra. Ignasia, frisosa de parlar.
—Si, es aquí casa... Si vosté vol, senyora, la cridaré y devant de vosté daré 'l meteixos informes.
—Ca, no senyor, no. Estich completament satisfeta, los hi agraheixo molt tot y ja m' entendré ab ella. Que ho passin bé y moltas gracias, moltas gracias.
La Carolina estava que ni bastonejada y volía fugir. «¡Tanta falta que faig á casa y aquesta bona gent tan feixuga!», Havía ja saludat y emprès la porta de la sala, quan encara 'l fantasma la tocá per l' espatlla:
—Senyora, jo li repeteixo, la pòt pendre ben descansada.
Lo que hi há es qu' ara com ara, la xicota encara no enten prou això dels céntims y, al comptar, s' embolica una mica; però ab l' altra moneda jo li havía près los comptes y me 'ls dava bé. Vull dir que 'ls embolichs d' ara tenen una explicació.
—Esté mol bé. Vaya estigan bons.
—Ay!—exclamá la senyora Ignasia derrera la Carolina que materialment fugía pe 'l corredor—¡y
