—Vaya, donchs, moltas gracias y estiga bon...
—¡Calli! Míri que 'l meu senyor la crida.
Aquella porta del costat del sofá s'havía tornat á obrir y, desde'l llindar, cridava é la Carolina abla má y ab molt recel, un home, alt, primíssim, que vestia bata grisa y casquet negre, cenyint lo tal casquet un front petit de quals costats queyan unas patillas de blanch dubtós, totas arnadas pe'ls anys. Aquestas patillas xuclavan una cara clotuda de la que ressortían ab desmesura un nás cantallut y corvo y 'l llabi inferior molt gros, però flonjo y caygut.
La Carolina no tingué més remey qu' atansarse fins é aquella figura patibularia, que, més qu' home, semblava pahorosa visió d' un delirant. A mesura que las senyoras avansavan, l' home anava reculant, fins que s' arrambá á la taula escriptori que tenía al mitj del quarto, plena d' hormeigs de fumador. L' atmòsfera estava saturada d' un fum basquejador, y mentres l' escupidora semblava neta, tot son voltant estava coronat de puntas rostidas, com los dits de la má esquerra de son amo. La Carolina estava á punt de caure en basca. De modo que ni vejé com lo marit de la senyora Ignasia la saludava aixecantse un dit aquell casquet d' ajusticiat. Però l' home, ab veu molt baixa, y aixecant las blavas y divergents ninas de sos ulls, acorassats per vidres d' un gruix de duro, comensá:
—Escolti, escolti, senyora. Ho he sentit tot. Ja la pòt pendre, ja la pòt pendre: es fiada, bona xica, neta, treballadora...
—Sí, ja m' ho ha dit la senyora—s' atreví á oposar
