—Bé, donchs, fassim lo favor de dirme què tal es la minyona de qui li parlava, senyora Ignasia!
—Anèm, filla, no vagi tan precipitada, bè prou que hi arribèm á vells.
—Nó, dispensim, es que vaig un poch deprèssa, perque...
—¡Ah! las jovenetas, elegantoyas aixíns, sempre van com cuhets. Vostès ja semblan d' aquellas terras. ¿No ho sab que jo també hi he estat á Inglaterra?
—¿Ah, sí?
—¡Ay, filla, allò es un altre mont Un tráfech, un córrer d' aquí d' allá, un terrabastall de cotxos y carrils y tramvías y barcos y cavalls y... En fí un altre mon. Però un mon molt amohinós y molt trist. Sí, senyora sí, molt trist, perque sempre... sem...pre está núvol! Però ¿còm núvols? ¿Fòsch, sab? fòsch. Allò, filla, que no s' hi vèus... que fins han d' encendre 'ls fanals:... rès, que... vostè diría que sempre es nits. Ay, nó, nó, si 'm perdó que no m' hi busquin pas. Deu nos dó aquesta hermosura de sol ¿no es veritat?
—Ah, sí senyora, sí. En demés, ha comparegut aquella minyona, la Caterina...
—Ah, ja ho veurá per què li he esplicat allò de la inglesa. Vèu, 'l xasco que ella 'ns vá dar, ha fet pendre als hòmens de casa, qu' es dir al meu senyor y al meu fill (que, no 's pensi, ell viu ab nosaltres) los hi ha fet agafar, y á mí també, verdadera feredat per las dònas. Cregui, filla meva, que més val tindre hòmens. Y per això tenim criat, vès, un
