—No tinch lo gust de coneixe'ls.
—Y sí, filla sí, no se 'n recorda. Si al estiu, quan vostés, surten per la galería, vosté estava tipa de veurels, qu' ells s' estavan á la nostra, prenent la fresca. ¿No 's recorda d' aquella jove alta, rossa, tota eleganta, aixíns com vosté... que de vegadas duya una bata de batisteta plena de puntas y flòchs?
—Ne tinch aixís, com una especie. Ja sab que jo surto pòch per la galería.
—Y tal, filla, si s' hi havía de ficxar. Com jo m' havía ficxat ab vosté. Ja veurá, las senyoras elegantas sempre llaman.
—Gracias.—
La Carolina, morta de riure, 's mossegava 'ls llabis, però enfeynada y desitjosa de saber ahont la duya ab conversa tan incongruhent aquella vella, estava amohinada per demés. «Válgam Deu, quan acabará aquesta bona senyora y 'm deixará tornar é casa ahont faig falta. ¡Quín carraú! ¡Y jo, que venía per un moment!»
—Vaja ¿no es veritat que s' hi havía ficxat? Si ja ho deya jo! Sino que, vosté dèu ser un xich flaca de memoria. Vèu, aixó sí que jo no ho tinch. Míris, me recordo del temps de la Jura y de quan vá venir María Cristina, com si fos ara. ¡Quína senyora més guapatassa qu' era donya María Cristina! ¡Ab aquells tirabuixons, filla, que li queyan polsos avall!...
—En demés, ¿què deya jo?
—¿Què si ha tingut una criada que 's diu Caterina?
—¡Ah, nó! Ja hi arribarém á aixó de la criada.
